Pocs minuts abans del Manchester - Barça, en què els dos equips es juguen passar ronda i arribar a la final de la Champions, sóc moderadament optimista, pel que he estat veient i escoltant fins ara.
No he rebut un missatge dels déus, ni tinc informació privilegiada, ni he superat el pessimisme del barcelonista/català, ni estic boig, ni crec en els jugadors del barça... no.
És un tema de motivació. Per a què el lector es faci una idea:
Mentre tots els diaris, entrenadors i jugadors del Manchester no han parat de pronunciar la paraula "FEAR"
Els jugadors del barça no han parat de dir "PODEM".
Veurem si això es tradueix en el resultat, però de moment sortim amb un lleuger avantatge.
I és que cal creure que podem, cal saber ets millor, conèixer les teves limitacions, superar-les i potenciar la part positiva, BE STRONG.
En la meva professió tracto amb molts advocats mediocres, inútils, però s'ho creuen... això els dóna una petita empenta que, sí, es desfà quan ens posem seriosos i jo (o qui sigui) també mostro tot el potencial.
Però és un fenòmen que m'agrada: la motivació és com el beuratge màgic de l'Astèrix.
Aquest home està il·lusionant per allà on passa, i no és menys el meu cas. De nou, insisteixo en què ningú que em coneix pot dir que sóc fanàtic de res (potser hauria de buscar alguna cosa de la que ser fanàtic i intransigent...), i molt menys d'algú que pregona, precisament, la moderació, el sa escepticisme, el canvi i la evolució positiva. El canvi de mentalitat.
Per a mostra, el cartell que aquí us deixo: a l'estil de la foto del Che que Korda va immortalitzar, de Luther King, o de Mandela. El Kennedy negre està aixecant passions, perquè necessiteM el canvi, espero no ens defraudi.
Deixo un parell de links per saber-ne més:
http://www.barackobama.com/index.php
http://www.youtube.com/watch?v=jjXyqcx-mYY (aquest video és imperdible).
Els que em coneixen en el dia a dia saben la meva predilecció i il·lusió per Obama. Abans de futures explicacions, un document d'un dels més grans:
Dear Friends and Fans:
LIke most of you, I've been following the campaign and I have now seen and heard enough to know where I stand. Senator Obama, in my view, is head and shoulders above the rest.
He has the depth, the reflectiveness, and the resilience to be our next President. He speaks to the America I've envisioned in my music for the past 35 years, a generous nation with a citizenry willing to tackle nuanced and complex problems, a country that's interested in its collective destiny and in the potential of its gathered spirit. A place where "...nobody crowds you, and nobody goes it alone."
At the moment, critics have tried to diminish Senator Obama through the exaggeration of certain of his comments and relationships. While these matters are worthy of some discussion, they have been ripped out of the context and fabric of the man's life and vision, so well described in his excellent book, Dreams From My Father, often in order to distract us from discussing the real issues: war and peace, the fight for economic and racial justice, reaffirming our Constitution, and the protection and enhancement of our environment.
After the terrible damage done over the past eight years, a great American reclamation project needs to be undertaken. I believe that Senator Obama is the best candidate to lead that project and to lead us into the 21st Century with a renewed sense of moral purpose and of ourselves as Americans.
Over here on E Street, we're proud to support Obama for President.
Bruce Springsteen
Deia ahir a la contraportada de l'Avui l'Albert Hom que aquest és un país extrany.
Ja veus si és extrany.
Ahir érem un país mediocre, sense estat, amb una història que va oblidant-se, una llengua que es dissol, cada cop amb menys empenta...
I avui, un dia gloriós de primavera, som la enveja del món. Avui tot es pau, bon rotllo, roses, llibres, rialles, tot va bé. Avui som catalans/es orgullosos de ser-ne: avui hem desterrat aquest complex d'inferioritat que tot ho amara en aquest país.
Doncs gaudim-ne.
Que passeu un bon dia de Sant Jordi, princeses i cavallers diversos!
PS: demà explicaré la història real del mite, no la de Montblanc que s'explica... a Montblanc hi ha dracs!!!!!?????
Em foten negre aquesta mena de trobades professionals que tothom sembla trobar tan interessants. Parlo de: seminaris, jornades, simpòsiums, trobades, conferències...
Val, d'acord a vegades són interessants, però a vegades són una merda, una farsa, una hipocresia, una pantomima, i un teatre de l'absurd. Fastigoses i llefiscoses.
M'explico. No és que m'hagi anat malament la trobada d'avui. Jo anava a aprendre i he après, prou. Però a l'esmorzar, que havia de durar mitja hora i n'ha durat una de sencera, he observat a la gent.
Representa que és el moment de moure't sigilosament. Captar posicions. Saludar amb somriures enormes, donar la mà, presentar-te, lluir-te (i ja em perdonareu, però avui pocs tenien més a lluir que jo mateix), i donar-te importància. Fins aquí asquerós, però raonable.
El pitjor és la hipocresia. No suporto la gent que posa cara d'interès fingit (és una cara diferent de la d'interès real), que assenteix afectada, que es posa la mà a la barbeta (què hi busquen a la barbeta?!), i que diu que sí constantment (no cal que diguis que sí, jo ja sé que el que dic és cert, animal!).
Vaja, en resum, que en aquesta mena de trobades d'hipòcrites professionals, tothom és una eminència i és un gran mega super professional... quan potser és un miserable.
Fa tot just un any que treballo al sector funerari. Ja només dir-ho sembla curiós, oi? I és curiós.
L'altre dia, en una entrevista al gerent d'una important funerària, llegia que ell mai diu en què treballa en un casament, perquè aleshores poc a poc l'atenció passa dels nuvis a ell. I crec que té tota la raó. Sempre passa, la gent pregunta.
Porto un any i encara no he vist cap mort. Ni en foto. Es veuen taüts, làpides, urnes, sales de vetlla... però no deixen de ser mobles de luxe, pedres, caixes de cendres i habitacions. I sepultures, que no deixen de ser habitacions d'hotel sense llum ni dutxa.
Ha estat un any dur, però la sort és, precisament, que m'ha endurit i he après moltes coses de tractar a la gent a la feina. Últimament, el millor que m'han dit, és que sóc asertiu. Seguiré per aquí.
I tu, que has llegit fins aquí i em coneixes poc o gens... supera aquesta extranyesa, ja veuràs com, en cinc minuts, serà curiositat.
No seré jo qui retregui res als tibetans i al Tibet. No seré jo qui qüestioni el dret inalienable d'autodeterminació dels pobles que amb tant d'esforç van aconseguir la Índia, Egipte, Pakistán... i en una fase prèvia tots els nous estat sudamericans. No seré jo qui s'enfronti mai al dret de manifestació no violenta. I no seré jo qui tapi boques o recolzi la barbarie.
Però la Flama Olímpica és sagrada.
És un bé de Tots. És un símbol de Pau i solidaritat, de la futura treva que s'haurà de respectar durant els Jocs Olímpics. Un símbol de l'esperit olímpic de superació i germanor. I aquesta és també la missió del seu recorregut mundial, des del seu naixement diví a Olímpia fins a la seva apagada el dia de la clausura dels Jocs, passant per totes les mans d'atletes i ciutadans que consideren un honor portar-la.
Seria senzill dir (i destruir) que ara és màrqueting, publicitat i diners... no. És alguna cosa més.
D'aquí la meva conclusió que els tibetans s'han equivocat. No han d'intentar apagar-la, ni segrestar-la. Haurien de ser tibetans els que s'oferissin a cada estat per on passa la Flama per a protegir-la, per assegurar que no s'apagarà i que acomplirà la seva missió pacificadora.
O és que els tibetans no saben que hi ha dos flames més enceses? Una ja a Pekín i una altra que segueix a la que veiem per la tele, per si de cas s'apaga...?
Com esteu?
He decidit tornar a crear un blog nou després d'algun intent fallit i sense éxit pel mig.
Confío en què m'anireu llegint i comentant de tant en tant. Tingueu paciència, siusplau.
El nom del blog no és casual. Tinc ganes de comentar el Món, que no és poc, i donar la meva visió de les cosesi, sobretot, de la seva evolució: d'aquí "Augur". no tant perquè la llegiu sinó per no oblidar-me'n jo que a vegades sóc una mica despistat.
Comencem doncs amb un ritual religiós com el que va fer Ròmul en fundar Roma, marcaré a terra els límits de la meva nova ciutat i mataré a Rem, símbol d'allò ja passat.
Comencem.
